És bo mirar les nostres arrels. D’on venim? qui s’ho va inventar això de l’Encontre?, on va començar, i quan? Ara podem recordar-ho.
Cap a l’any 1952 el P. Gabriel Calvo donava a Barcelona, unes conferències a matrimonis adscrits al Moviment Familiar Cristià i les acostumava a acabar amb una sèrie de preguntes per facilitar la comunicació i el compromís de la parella cristiana. És, doncs, en el si del Moviment Familiar Cristià que arranca l’experiència del que després el P. Calvo anomenaria Encuentro Conyugal, i que entre 1962 i 1965 es concreta en la idea d’un cap de setmana per a les parelles, les quals, seguint la idea de l’escriptura mútua, de preguntes desafiants, i del diàleg, anessin trobant el sentit de les seves vides en l’Església.
A l’agost de l’any 1967 el P. Calvo porta la seva experiència de l'Encuentro Conyugal a la Convenció que el Moviment Familiar Cristià celebra a la Universitat de Notre Dame, de l’estat nord-americà d’Indiana. La idea agrada i es comencen a donar Caps de Setmana ràpidament.
A la convenció de l’any següent 1968, hi assisteixen el matrimoni Garzero i el P. Chuck Gallagher, responsables del Moviment Familiar Cristià a Long Island (New York). Les qualitats humanes i organitzatives d’aquesta parella i sacerdot fan que a la zona de Nova York aquest moviment agafi una empenta formidable.
El 1973 més de 12.000 parelles havien viscut ja l’experiència del cap de setmana.
Ja des d’un principi, unes quantes parelles i sacerdots, decideixen estendre el cap de setmana a quantes parelles sigui possible, perfeccionant les tècniques de comunicació i introduint nous elements que la facin més fàcil i profunda.
Al Gener de 1969 es forma el Consell Nacional dels Estats Units, que formen set parelles i set sacerdots que procuren fona¬mentar més la relació de parella i viure més íntimament la formi¬dable vocació de ser parella i sacerdot, signes vivents de l’amor de Crist a la seva Església.
De mica en mica va prenent forma l'Encontre Matrimonial Mundial ("Worlwide Marriage Encounter"), que assumeix la missió de portar el somni del cap de setmana a tots els Estats Units, per a què a la vegada s’estengui per tot el món i a totes les confessions religioses, sense perdre la seva identitat d’ésser un moviment catòlic, ideat principalment per a parelles catòliques, però obert a la pluralitat confessional del món.
La primavera de 1972 marca una fita en l’expansió mun¬dial. El Cardenal Leo Suenens, de Bèlgica, visita els Estats Units i viu el cap de setmana a Long Island. Fortament impres¬sionat per l’experiència convida als organitzadors a fer aquest regal a Bèlgica. Al Juny d’aquest mateix any, Bèlgica viu el seu primer cap de setmana. Al Desembre ho fa Anglaterra. Al 1973 s’estén a l’Índia, Xile i Irlanda.
Com a fruit de tota aquesta riquesa de vivències en diferents països i cultures, el 1973 es perfila l’esbós o guió del cap de setmana que ha d’unificar aquesta experiència a tot el món. És la vida de milers de parelles de les més diverses latituds que es plasma en un esbós que vol expressar la unitat en la comunió i en el somni per un "món nou". És l’expressió pròpiament dita de l’Encontre Matrimonial Mundial.
L’any 1974 s’estén a Austràlia, Japó, Puerto Rico, França i Alemanya.
El 1975 s’estén a Indonèsia i Brasil. Aquest any se celebra la primera Convenció de l’Encontre Matrimonial Mundial, quan ja han viscut el cap de setmana més de 165.000 parelles a tot el món.
El 1976 s’estén a Sri Lanka, Taiwan, Corea, Bolívia, Holanda, Illes Verges, Iugoslàvia, Perú, Colòmbia i Guatemala.
Pel Maig de 1977 es constitueix el Secretariat Europeu a Bèlgica, com a expressió de la comunió i coordinació de tot Euro¬pa i de la seva expansió.
L’any 1978 el cap de setmana arriba a l’Àfrica, establint-se a Sud-àfrica i a Kenya. Pel Juny d’aquest any, durant la convenció mundial, es decideix constituir el Consell Internacional Mundial, que es reuneix per primera vegada al mes de Setembre a Mèxic. Al 1979 ja es calcula que han viscut el cap de setmana més d’un milió de parelles a tot el món.
Avui en dia l'Encontre Matrimonial està estès a més de 125 països dels cinc continents. El seu Consell Mundial està format per sis secretariats, que són: Secretariat Europeu, Secretariat d’Estats Units i Canadà, Secretariat d’Àfrica, Secretariat d’Àsia, Secretariat d’Amèrica Llatina, i Secretariat d’Austràlia i Illes Fiji. Cadascun d’ells coordinat per una parella i un sacerdot que actuen com a "Equip Eclesial", igual que tots els representants de cada país, com a expressió del que signifiquen aquests dos sagraments de l’Església.
Malgrat que és catòlic en el seu origen i en la seva identitat, l’Encontre Matrimonial ha estat sempre obert a d’altres confessions. Així el 1971, l’Església Episcopal va portar el cap de setmana a la seva expressió religiosa. El mateix any va fer el mateix la comunitat jueva, amb algunes modificacions en els dies i costums. També a l’Índia s’han donat caps de setmana especials per a parelles de religió hinduista. Altres confessions religioses que comparteixen i agraeixen l’obertura de l’Església Catòlica en oferir-los aquest regal són: l’Església de Crist Unida, l’adventista del Setè dia, la Luterana, la Metodista i la Baptista. Totes elles han introduït el cap de setmana en el seu apostolat, i en representació de cada una d’elles existeix un Consell Interconfessional de l’Encontre Matrimonial Mundial
L’any 1974 el cap de setmana arribà, en castellà, a San Antonio de Texas, als Estats Units, i van ésser precisament parelles i un sacerdot de San Antonio els que, al Febrer de 1976, van donar el primer cap de setmana a Barcelona en castellà.
Els antecedents remots de l’arribada del CDS a casa nostra, comencen quan, l’any 1973, en Fred i la Cappy Kral viuen el seu primer CDS als Estats Units. De seguida els demanen si volen ésser parella equip i, poques setmanes després, assisteixen a un CDS d’aprofundiment. Comencen a escriure les seves xerrades per oferir la seva vida a la gent. En una Nit de Comunitat a la que assisteixen parla un sacerdot, el P. George Rosenbond, missioner a Nairobi, (Kenya), i a la final de la reunió el P. George fa una crida a les parelles equip demanant voluntaris per anar a Nairobi a donar un CDS.
De tornada cap a casa seva tots dos pensen sobre aquest assumpte. Dialoguen molt sobre el tema, i arriben a preguntar-se si, com a parella, estarien disposats a deixar-ho tot i marxar cap a Àfrica amb els seus fills per a donar-hi caps de setmana, primer en anglès i després en swahili. La conclusió final és que SI. Tenen tres fills i la petita té ja quatre anys, i per tant ja pot viatjar sense problemes de bolquers i farinetes.
Parlen amb el P. Rosenbond i li comuniquen la seva decisió. Tot va bé. Han de demanar un visat d’entrada a Kenya, mentre el P. George torna cap a Nairobi per parlar amb el seu bisbe i preparar-ho tot. En Fred i la Cappy, convençuts que fer això és seguir el pla de Déu per a ells, es preparen. Sol•liciten el visat, deixen els seus respectius llocs de treball, es venen el cotxe, lloguen la seva casa i compren cinc bitllets per al vaixell que surt de Nova York el Juny de 1973 en direcció a Le Havre, a França. Les setmanes passen i el visat no arriba. A l’ambaixada els recomanen reclamar-ho a París, ja que no pot trigar gaire. Finalment embarquen tots cinc, pensant passar unes setmanes a França mentres esperen el visat per poder entrar a Kenya. De totes maneres - pensen - una vegada a Europa, ja estaran més a prop del seu destí.
Passa l’estiu i encara no tenen notícies. Se’n van cap al sud de França i treballen en la verema perquè els seus estalvis estan disminuint. Després ve una vaga de correus i telègrafs que dura sis setmanes i els deixa incomunicats. Decideixen anar-se’n cap a Suïssa on hi tenen uns coneguts amb la intenció de passar-hi uns quinze dies, els suficients per comunicar-se amb la família, amb els responsables de l’Encontre Matrimonial, i amb el P. Rosenbond.
Per fi reben notícies. El P. Rosenbond els aconsella quedar-se on estan perquè encara no ha pogut parlar amb el seu bisbe, que és qui ha de respondre per ells, per a què el govern els concedeixi el visat.
Ells se senten molt decebuts per la lentitud del sacerdot que els havia reptat a "deixar la barca i les xarxes." Aleshores, i pensant que els seus estalvis no els duraran sempre, decideixen venir cap a Espanya, on la vida és més barata.
La vigília de marxar, a la cafeteria de l’estació de Ginebra, a un cambrer li cau la safata amb cafè i xocolata calents just damunt de la nena, produint-li cremades de tercer grau. La companyia dels ferrocarrils suïssos es fa càrrec de les despeses d’hospitalització i de guariment, només si es queden a Suïssa; si no, no se’n fan responsables. El guariment dura tres mesos. No poden aconseguir permís de treball i estan molt preocupats. Aconsegueixen un allotjament a canvi de pintar tota la vivenda d’uns coneguts; la Cappy dóna algunes classes particulars. Les notícies del P. Rosenbond segueixen essent molt vagues.
Finalment reben una notícia esperançadora. Telefonen als Estats Units i els aconsellen d’anar cap a Espanya i esperar-se aquí ja que a Barcelona hi ha una parella que els podrà ajudar en cas necessari, en Josep i la Margarida Pich.
Al Febrer de 1974 arriben a Barcelona. No entenen el castellà, no tenen allotjament i se’ls estan acabant els diners. Parlen amb els Pich, els expliquen perquè estan aquí, i ells els ajuden a trobar un allotjament molt econòmic, i els presenten a l'Anna i en Josep Boronat. Sorgeix una gran amistat i els parlen de l’Encontre i de la seva esperança d’anar, encara, a Kenya. La Cappy aconsegueix de donar classes a l’Institut Americà, en Fred busca feina i els seus fills van al Col.legi dels Salesians sense conèixer ni una paraula de castellà.
A l’abril reben una carta que els omple de joia. El Sr. Bisbe de Nairobi ho aprova tot i s’interessa per l’Encontre Matrimonial. Els convida a preparar-se i a comprar els bitllets per anar a Kenya. Hi ha emoció i preparatius. S’han de vacunar contra la malària durant cinc setmanes, i a causa dels efectes secundaris de la vacuna tots tenen problemes de pell. Però és igual. Finalment s’acosta el moment esperat.
Com que tots els estalvis que tenien ja se’ls han exhaurit, es posen en contacte amb parelles de l’E.M. als Estats Units per a que els ajudin a pagar els passatges cap a Nairobi. Repassen i refresquen les poques nocions que tenen de swahili; la Cappy avisa a l’Institut Americà que se’n van; preparen les maletes i deixen el pis. Els dos últims dies d’estada a Barcelona viuran a casa del matrimoni Fons-Boronat.
Just quan arriben a la casa, reben una altra vegada notícies del P. Rosenbond, que els diu que tot està llest per a què puguin anar cap a Nairobi, però.... hi ha una petita dificultat: la seva ordre religiosa li mana tornar als Estats Units, i no es pot donar un CDS sense sacerdot.
Davant de la ironia del destí, els assalten tota classe de dubtes. És la fi de la seva alegria i les seves il•lusions. Pensen: Què hem fet? Hem deixat la nostra feina, hem tret els fills de l’escola, hem gastat els nostres estalvis.... i ni tan sols podem tornar a casa. Creiem que tots els sacrificis eren part del pla de Déu per a nosaltres. Teníem fe en el nostre amor, en l’E. M. , en el P. Rosenbond. I de sobte, tot ens fallava. Què farem?
Finalment, decideixen quedar-se a Barcelona. No val la pena entornar-se’n, perquè no poden ocupar la seva casa als Estats Units fins que acabi el termini del lloguer. I de totes maneres no tenen tampoc ni feina ni diners. Aquí tornen a trobar feina a l’Escola Americana. Pensen que no té sentit anar a Nairobi i que poden intentar introduir el CDS a Espanya.
I comencen a posar fil a l’agulla. Organitzen nits d’informació en el seu pis que els deixen a canvi de que en Fred el pinti. Si aconsegueixen 15 parelles es podrà donar un CDS. El seu objectiu és donar-lo primer en anglès, i després, amb alguna parella que hagués viscut aquest CDS, poder començar a fer-ho en castellà.
Envien més de 500 cartes a tots els pares de l’escola americana. El matrimoni Fons coneix també a parelles en les quals almenys un del dos parla l’anglès, i els ajuden portant gent a les nits informatives. A l’octubre de 1975 es fixa la data per donar un CDS, però a última hora s’ha d’anular perquè moltes parelles es donen de baixa.
Malgrat tot, el primer CDS en anglès es donarà els dies 7, 8 i 9 de Novembre de 1975. Des dels Estats Units envien una parella equip, en Jim i Mary Pat Toner, i un sacerdot, el P. Dany Murfy. En Fred i la Cappy tornen a estar il•lusionats, ja que finalment els seus esforços donaran fruit. Però la seva alegria comença a baixar quan el dimecres algunes parelles es donen de baixa i el dijous passa el mateix. S’haurà de suspendre el CDS?
El P. Murfy, veient la desil•lusió d’en Fred i la Cappy, decideix donar el CDS encara que sigui amb una sola parella.
Amb el cor encongit se’n van a la casa d’exercicis del carrer Dolcet per acollir a les parelles. Quantes n’hi haurà?
Són quatre parelles: En Joan i la Lluïsa Sabé de Barcelona, els Bailys, els Bell i els Devlin, tots ells americans, i un sacerdot, el P. Enric Seguí, jesuïta de Barcelona. El CDS el varen donar les parelles Fred i Cappy Kral, en Jim i Mary Pat Toner i el P. Murfy.
Al finalitzar el CDS parlen amb en Joan i la Lluïsa Sabé. Ells també creuen en l’Encontre Matrimonial, en el seu amor, en la parella sagramental renovadora de l’Església, i en la fe que pot moure muntanyes. Queda clara la seva opció: cal compartir amb els altres aquesta experiència tan valuosa per els matrimonis.
S’inicia el treball d’informació i d’invitació a viure el CDS. Per aquest temps, arriba dels Estats Units en Joan Escales, un sacerdot de la diòcesi d’Urgell, per passar uns dies a Barcelona, i s’assabenta de què es vol donar una CDS a casa nostra.
Com que ell coneix l'E.M. i és sacerdot equip als Estats Units, en parla amb un sacerdot amic seu, en Francesc Jordana, i aquest després en parla amb el matrimoni Agustí i Montserrat Sindreu que assisteixen a una nit d’informació a casa dels Kral, i sorgeix la possibilitat de tenir ja un sacerdot espanyol per a donar el CDS, encara que, de moment, en Joan Escales ha de tornar als Estats Units. Mentres tant es va convidant a més parelles disposades a viure aquesta experiència.
El dia esperat arriba. És el Febrer de 1976, en la residència del Tibidabo, on es viu el primer CDS donat per dos parelles i un sacerdot americans, però de parla castellana. És el CDS nº 1 de la nostra Comunitat de Barcelona, i de tota Espanya. És la primera anella de la cadena de la "bona notícia" que es va sembrant.
Enrere queden les penalitats i els dubtes d’en Fred i la Cappy, i la llavor sembrada va creixent i donant fruïts. Pel Maig del mateix any 1976 ja es pot donar un altre CDS a Barcelona, en castellà, i un altre al Juny, ja amb una parella equip espanyola perquè mentres tant els Sabé i en Francesc Jordana havien anat a viure el CDS d’aprofundiment als Estats Units per a preparar-se per poder donar CDS, i al mes de Juliol se’n fa un altre a Barcelona amb cinc parelles més. I així s’inicia l’aventura d’aquest "somni" que semblava "impossible".
Al celebrar els deu anys del primer CDS en Fred i la Cappy Kral ens varen enviar una cassette on compartien com recordaven tot això com quelcom molt viu i entranyable que mai no podrien oblidar, i ens deien: "De alguna forma el Padre debía tener otros planes para nosotros que no sabíamos descifrar. África no, y España sí. ¿Por qué? ¿Por qué tantas pegas y desilusiones para llegar a Barcelona...? Ocurrieron tantas cosas extrañas, tantas trabas...! Pero valió la pena. Nos sentimos parte de España. Es nuestra casa”
Des dels inicis l’expansió del CDS per tota Espanya ha estat un fet fascinant com a resposta a la vocació oberta i apostòlica que té tota parella sagramental. Gràcies a la col•laboració, primer dels EE.UU. i després del Secretariat Europeu, aquesta força apostòlica segueix essent molt viva i responsable.
Al 1980, representants de l'E.M. espanyol varen ser convidats a la convenció internacional feta a Los Angeles (USA), per prendre part en el procés de formació i renovació del moviment.
Amb aquest esperit es va celebrar el primer CDS Nacional a Saragossa, l’any 1981, on parelles, sacerdots i religioses de totes les Comunitats existents aleshores les quals reberen el missatge del P. Guido Herbaut i del matrimoni Hespel, Coordinador Mundial i Europeus, respectivament. El seu lema fou "Estimar és comprometre’s".
Posteriorment se n’han celebrat onze més, dels quals el segon, el setè i el dotzè aquí a Barcelona, amb una assistència de més de 1500 parelles, de tota Espanya i Portugal.
La Comunitat de Barcelona fou la impulsora de l’acció missionera de les parelles i sacerdots que havien cregut que l’amor és capaç de fructificar i canviar el món. La seva fe ha contagiat en la mateixa missió a totes les Comunitats. El cap de setmana es va estendre ràpidament a Saragossa, Madrid i València, i des d’allà en forma de taca d’oli a moltes més ciutats. Posteriorment la nostra Comunitat va continuar la seva expansió cap a Lleida, Tarragona i Mallorca.
El Secretariat Europeu va confiar a la Comunitat d’Espanya la missió de portar el CDS a Portugal. Aquesta tasca es va començar al Gener de 1982, formant-s’hi una Comunitat amb una gran fe i entusiasme.
Avui es donen regularment CDS a 25 ciutats d’Espanya, i l’expansió continua sense parar, actualment a Galícia i Andalusia i Astúries.